Beneït Consell d’Estat que, malgrat les pràctiques il·legals de Hisenda i malgrat que els seus informes no siguin vinculants, ha aconseguit que es respecti l’Estat de Dret en la liquidació i pagament de l’Impost Temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes (“IGF”). La qüestió, que no és baladí, residia en la forma de computar el límit conjunt de tributació que existeix entre l’Impost sobre les Rendes de les Persones Físiques (“IRPF”), l’Impost sobre el Patrimoni (“IP”) i l’IGF per mandat de l’article 31 de la Llei 19/1991 reguladora de l’IP, regulació a la qual es remet la Llei 38/2022 que va introduir l’IGF.
Així, d’acord amb el precepte esmentat, la tributació conjunta entre aquests tres impostos no pot excedir del 60% de la suma de les bases imposables de l’IRPF (amb certes exclusions), i en cas que aquest límit es superi, l’IP o l’IGF s’han d’ajustar a la baixa (ja que, segons en quina Comunitat Autònoma -com és el cas de Catalunya- es podria acabar tributant només per IP i no per l’IGF). No obstant això, aquesta reducció està limitada a un 80% de la quota de l’IP/IGF a pagar, per la qual cosa hi ha un 20% insalvable de quota a pagar d’aquest darrer impost.
I precisament en la “quota” a tenir en compte de l’IP/IGF recau la polèmica i el gran debat generat -ara resolt gràcies a atendre l’informe del Consell d’Estat- que té el seu origen en un greu error del legislador, ja que desvirtua la finalitat de l’IGF, que en teoria era harmonitzar la tributació pel patrimoni en totes les Comunitats Autònomes, mai perjudicar els madrilenys i andalusos, a qui adora el govern central.
El comentat patinatge legislatiu va ser no matitzar en l’article 3, apartat dotze, subapartat 1 de la Llei 38/2022, que en la limitació IRPF-IP-IGF esmentada, la quota a tenir en compte en IP era la “quota líquida”, ja que, per defecte, l’article 31 esmentat de la Llei 19/1991 de l’IP es refereix a la “quota íntegra” i la bonificació del 100% en IP que regi a Madrid i Andalusia s’aplica sobre la quota íntegra per determinar la quota líquida.
Després d’adonar-se de l’error i sense envergonyir-se pel fet de trencar el principi de jerarquia normativa, l’Administració Tributària s’ha atrevit a “aclarir” la qüestió en l’ordre ministerial que aprovava el model 718 per autoliquidar l’IGF. Una ordre ministerial corregint tota una Llei.
Rectificar és de savis, i el BOE del 12 de juny ja al·ludeix a la quota íntegra de patrimoni, però se li ha vist el plumier recaptatori i impiedicós amb el contribuent madrileny i andalús a l’Agència Tributària i les conseqüències han estat diferents de la pretendida harmonització, ja que residents a Madrid i Andalusia pagaran només el 20% de l’IGF, catalans pagaran molt més d’IP per haver pràcticament igualat Pere Aragonès el marginal de l’IP a Catalunya amb el de l’IGF augmentant l’IP un 26,5% -del 2,75% al 3,48%- als ja bastant torturats -fiscalment- contribuents catalans, i grans fortunes estrangeres que van recalar alegrement a Espanya contemplen circunspectes com a 72 hores d’acabar el 2022, el BOE publica un tribut amb efectes retroactius a 1 de gener i es plantegen seriosament deixar de residir fiscalment en territori espanyol. Per sort, el 23J hi ha eleccions.
